La muntanya de Santa Fe amb la seva forma característica, amb la capella de la Santa al cim, és  el tret que identifica més clarament el paisatge d'Organyà. Provablement la devoció a Santa Fe, es també, la més característica d'Organyà, la que s'ha mantingut més constant al llarg dels segles.

Entre els documents pertanyents a l'església- colegiata d'Organyà que Joaquim Miret i Sans adquiri a començament d'aquest segle i que posteriorment publicà dins el seu treball "Los noms personals y geogràfichs de la encontrada d'Organyà en los segles Xè y XIè", n'hi ha un de data 12 de gener de 1075 en el que s'esmenta la muntanya de Santa Fe; el fet de que en aquella època s'anomenés a la muntanya "Santa Fe" ens indica que ja devia fer temps que en el seu cim es venerava a la Santa, martiritzada al voltant de l'any 300 durant la persecució de cristians efectuada pel governador d'Hispània  Dacià, essent emperadors Dioclecià i Maximià.

Curiosament les reiterades edicions dels goigs de Santa Fe (sense contar la present, en coneixem set) situen l'ermita a la muntanya de Monroi, nom pel qual es coneix la muntanya  veïna separada de la de Santa Fe pel Prat de Santa Fe i dins del mateix contrafort del massís del Boumort que anomenem serra de Santa Fe.

La festa de la Santa es celebra el 6 d'octubre; aquesta celebració, però, no es la més popular, l'aplec més concorregut es realitza el dilluns de Pascua granada o de Cincogesma. Després de la celebració de la missa es canten els goigs i tot seguit es baixa al prat on es beneeixen uns pans en forma d'i grega (Y) que es reparteixen a tots els assistents. Una magnifica explicació dels costums i tradicions relacionats amb Santa Fe, es troba en el llibre dels germans Josep i Francesc Espar i Tressens "Coses d'Organyà d'ahir i d'avui".

Una mostra de l'antiguitat d'aquestes tradicions la trobem en el treball de Francesc Carreras i Candi "Monedes de l'Urgellet", on l'autor publicà les actes del procés contra els falsificadors de moneda d'Organyà de l'any 1573, del qual transcrivim el següent fragment: "...se molt be que ses dit ques fege diners falsos de Organyà y es fama publica per tota la vila y jo trobantme lo dilluns de sinquagesma a Santa Fe perque aquex dia la vila d'Organya y acostuma de pujar ab professo y si ajuste molta gent per tal dia perque si fa caritat y estan alli en lo prat de la montanya de dita Santa Fe hon acostumen de donar la dita caritat alguns minyons anaren a la spluga nomenada del frare y alli trobaren moltes storiscadures de diners que alli se eren fets y ...".

Un altra de les curiositats de Santa Fe, es la presència durant molts anys d'un ex-vot molt singular, es tracta d'una gran serp enpallada. Com altres moltes persones i objectes absolutament inofensius fou destruida el juliol de 1936 per l'estupidesa i la ignorància. Coneixem dues versions sobre la procedencia d'aquest ex-vot l'una, la que expliquen els germans Espar en el seu llibre ja esmentat, on afirmen que la van enviar dos germans del poble emigrats a America i resulta que la van caçar després d'haver-la confós amb un tronc i asseure-s'hi a sobre.
L'altra la dóna mossen Jacint Verdaguer en els seus quaderns "Excursions i Viatges" on explica el seu pas per Santa Fe el 27 de juliol de 1883 i diu: "En Santa Fe se tròban castanyas de mar petrificadas, hont la gent creu veure gravats los dits de la santa, y diu que son las pedras que li tiràvan y que ella copsava al vol, estampant-hi sa hermosa maneta. En eixa actitut està representada en l'altar major en una pobre i sencilla escultura a una banda d'ell, y, en l'altre, en l'acte de ser degollada. En la pared del temple hi ha penjat un enorme serpent enbalsamat; te de vint-i-cinch a trenta palms de llarch, y l'envià de l'Africa un missioner fill d'aquest pahís.".
Per la seva part Artur Osona en la seva "Guia itineraria del Llussanes, de las concas del Llobregat, del Cardener y del Segre..." editada el 1899, ens apunta un altre possible origen de la serp, i referit-se a Santa Fe diu: "...,en la qual se conserva una serp colossal empallada. Es tan gran aquell monstre empallat,desde temps inmemorial, com las majors serpents dels boscos d'Asia i d'America. S'explican moltas tradicions, mes o menys verossimils.".

El cert és que la tradició de la serp està fortament arrelada i sovint es troben persones nascudes molt mes tard del 1936 que afirmen haver vist la serp penjada a la capella fa quatre o cinc anys. Això pot anar lligat a les explicacions que ens dóna Rafel Battestini al seu llibre "La vall de Cabó" on referit-se a la gran abundància de restes prehistòriques que hi ha a tota la Vall, afirma que la cristianització va adoptar diversos cultes tradicionals: "...El culte serpentari es retrobaria a Ares, amb Sant Bernabé, que en ésser escorxat passa "de mort terrenal a vida celestial" i també a la capella de Santa Fe hi ha hagut, de sempre, una serp com a "exvot".
Tenim doncs una sèrie de reminiscències de cultes ibèrics: la mare eterna, el pare etern, el toro i la serp. Uns cultes que persisteixen, cristianitzats, demostrant un arrelament molt profund.".

Tal com indica la lletra dels goigs, Santa Fe, és invocada per preveure o guarir-se de diferents malalties i dolències: sordesa, ceguesa, hèrnies, paràlisi, febres... Fins avui ha arribat la tradició segons la qual el fet de posar, dins de les orelles, una mica d'oli de la llàntia que hi ha al centre de la capella, just davant de l'altar, evita la sordesa i el mal d'orella.

Segons un altra tradició popular profusament difosa i recollida per diversos autors, Santa Fe seria germana de Santa Pelaia i de Sant Ponç, per aquest motiu les seves respectives capelles a Organyà, Cambrils i Alinyà estarien encimbellades de manera que els tres germans sempre es poguessin observar. A reforçar aquesta llegenda i contribueix la lletra dels goigs de Santa Pelaia, on es diu que era germana de Santa Fe i Santa Carràmia, en realitat Mare de Deu de Carranima de l'Abella de la Conca. La llegenda dels germans, en la llista dels quals hi ha qui hi afegeix a Sant Germà de Tost, és evidentment falsa, els sants implicats pertanyen a èpoques i països molt diferents. El que si podriem considerar agermanats son els seus santuaris, al trobar-se tots ells en llocs enlairats i relativament propers, de manera que en dies clars, amb bona vista i molta voluntat des de cadascun d'ells es poden veure els altres.

A la muntanya de Santa Fe i sobre tot a la zona de sota el prat s'hi troba una quantitat considerable d'equinoderms fòssils Degut a la seva forma arrodonida i amb cinc petites marques que parteixen d'un punt central propiciaren la llegenda segons la qual es tracta de les pedres que els seus botxins tiraven a Santa Fe. La Santa ,però, les agafava al vol i tot seguit les deixava anar a terra deixant, això si, els seus dits marcats a cada pedra.
 

Organyà, desembre de 1.997

	[ Web Author: B & M, N.C. ] [Copyright: © 1999 - Rocamora-Martí]
Index		Goig